Les últimes eleccions i la majoria de les enquestes registren el que s'ha anomenat “el vot de l'emprenyament”. La gent expressa el seu enuig votant qui més pot molestar els partits establerts que han ocupat el poder. De moment, qui més emprenya és Vox.

Vist el que s'ha vist, alguns col·lectius han decidit apuntar-se a l'emprenyada. Ho van fer els sindicats ferroviaris, convocant una vaga que agreugés la situació de Barcelona i el seu entorn i, a més, no respectant els serveis mínims decretats.

Ho han fet mestres i professors tallant el trànsit en hora punta en diverses vies de Barcelona.

Ho fa la Guàrdia Urbana (abans ho havia fet la de Badalona), les faltes d'assistència de la qual s'han multiplicat de manera estranya, amb sospitosos pics al juliol i l'agost, desembre i gener.

I ho practica bona part de la població demanant-se una excedència remunerada i curta en forma de baixa laboral poc justificada, segons sosté un informe de l'AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal).

Una part de l'absentisme està directament lligada a l'empitjorament general de les condicions laborals.

Fa ja temps que els departaments que abans s'anomenaven de “personal” van passar a ser denominats de “recursos humans”. S'entén. En les relacions laborals capitalistes el treballador no és tant una persona com un recurs. Equiparable (i substituïble quan queda obsolet) a les màquines.

Antigament, molta gent ingressava en una empresa i es jubilava en ella o, com a mínim, treballava durant anys per a la mateixa firma. Això s'ha acabat. I aquest final va suposar també liquidar qualsevol tipus d'identificació entre empleat i ocupador produint un nou tipus de relació a la feina.

Per ser més exacte: fent que se sabés d'antuvi que aquesta relació era circumstancial i efímera.

Probablement, la feblesa del treballador al mercat és el que hi ha darrere de la caiguda de les vagues.

Tot i que, a dir veritat, només al sector privat.

Les dues vagues viscudes a Barcelona els darrers dies (i l'encoberta de la Guàrdia Urbana a base de baixes per malaltia) tenen dues coses en comú: es produeixen al sector públic, on no hi ha acomiadaments ni parcials ni totals, i perjudiquen el conjunt de la ciutadania.

Els mestres tenen molts motius per queixar-se. Molts.

A la pèrdua de poder adquisitiu vinculada a les retallades que es van fer anys enrere i mai compensades s'hi uneix l'empitjorament de les seves condicions de treball.

La diversitat a les aules és un factor que dificulta la seva tasca, però també les reformes que permeten als alumnes superar cursos amb suspensos.

Després de tot, suspendre un estudiant equival a dir que no està en condicions de seguir els ensenyaments al curs següent. La seva presència no li beneficia i resulta un llast per als altres. Permetre-li matricular-se sense repetir suposa invalidar l'opinió del professor. I, també, minvar el poder que aquest tenia. Què minvar? Anul·lar-lo.

Els últims censos mostren un augment de la població que no ha suposat increments paral·lels de professorat. Sí que s'ha contractat pedagogs i psicòlegs. Personal que no fa classe i del qual els docents recelen. Per alguna cosa serà. Una de les pancartes ho expressava amb claredat: “Menys psicopedagogs i més mestres”. Un lema racional que, tanmateix, va contra la moda.

Si s'afegeix la dificultat d'expulsar els alumnes que ni tan sols respecten les normes cíviques es comprèn que la convivència a les aules resulta cada dia més difícil.

La vaga dels mestres (al contrari que la dels ferroviaris) pot aconseguir la solidaritat de la població. Però difícilment ho farà si les mesures que es prenen consisteixen a ficar el dit a l'ull a la gent impedint-li circular lliurement, especialment a Barcelona, on cada dia i des de fa setmanes resulta més que difícil moure's.

Les coses canvien molt de pressa i els sindicats seriosos (CCOO i UGT) farien bé de reflexionar sobre l'ús i el significat de la vaga al sector públic, més si va acompanyada de provocacions com els talls de vies.

Aquests dies hi ha hagut un altre atur al qual s'ha denominat vaga: el d'uns 200 galeristes que reclamaven que es reduís l'IVA que s'aplica a l'art. La consigna era rebaixar l'“IVA cultural”.

Com a poc es diria que aquí hi havia dues confusions. La primera, anomenar vaga a un tancament patronal. La segona, confondre la creació cultural amb el mercat de productes artístics.

Això sí: aquesta “vaga” ha molestat poc. Potser haurien hagut de tallar els carrers. Potser no ho van fer perquè, junts, com a molt podrien aspirar a bloquejar un carreró.