Trobar pis a l'àrea metropolitana de Barcelona ja és un esport de resistència. Preus a l'alça, contractes cada cop més curts, intermediaris que demanen sous impossibles... Però si a més conviviu amb un animal, la missió es torna gairebé impossible.

Gossos i gats s'han convertit, sense voler-ho, en un factor d'exclusió habitacional. Una barrera silenciosa que deixa fora del mercat milers de famílies que simplement volen compartir sostre amb el seu company animal.  

Legalment, res impedeix tenir mascota en un pis de lloguer si el contracte no diu el contrari. La Llei d'Arrendaments Urbans no prohibeix els animals domèstics, però molts contractes inclouen la famosa frase prohibit tenir mascotes.  

Aquesta línia, aparentment innocent, és suficient perquè centenars de pisos siguin inaccessibles per a qui té gos o gat. Si el propietari no vol animals, la llei l'empara. I quan no hi figura cap clàusula, la por o el prejudici fan la resta: portals plens de no s'admeten mascotes, visites que es cancel·len en esmentar-les, agències que ni responen quan senten la paraula gos.  

Les dades són demolidores: menys del 5 % dels habitatges de lloguer a Espanya accepten animals de companyia. En ciutats amb alta demanda com Barcelona, la xifra és encara menor.  

El resultat és un embut: famílies que han de mudar-se lluny del seu barri, acceptar pisos més cars o en pitjors condicions, o fins i tot renunciar al seu animal.  

A les protectores de la zona metropolitana es nota. Cada cop arriben més animals els tutors dels quals s'han vist obligats a lliurar-los perquè no han trobat habitatge on poder viure amb ells. No són abandonaments per desinterès, sinó per pura desesperació: triar entre un sostre o el seu company animal.  

Bona part del problema neix de la por. Alguns propietaris associen l'animal amb destrosses, sorolls o conflictes veïnals. D'altres han tingut males experiències o, simplement, repeteixen el que veuen en altres contractes.  

Però el risc real no és més gran que el de qualsevol altre llogater: un animal ben cuidat no destrossa més un pis que una mudança. Hi ha assegurances específiques que cobreixen danys per mascotes i, cada cop més, llogaters disposats a oferir garanties addicionals. Tot i així, l'etiqueta no s'admeten animals  s'ha convertit en un filtre automàtic que ni tan sols dona opció al diàleg.  

L'exclusió per tenir mascota afecta sobretot joves, persones soles i famílies amb fills, perfils ja tensionats pel mercat de l'habitatge. Suposa una discriminació indirecta envers aquells que han decidit conviure amb un ésser viu, en molts casos considerat part del nucli familiar.

I, a més, està saturant els centres de recollida i refugis municipals, que reben animals de famílies que simplement s'han quedat sense alternativa. Cada gos o gat que entra per aquest motiu és el reflex d'una mancança social que no es veu: la manca d'habitatge assequible i compatible amb la vida real.  

Què podem fer? El canvi no depèn només de les lleis, sinó també de la mentalitat.

  • Negociar i oferir garanties. Els llogaters poden presentar assegurances de responsabilitat civil o un annex al contracte que autoritzi expressament la tinença d'animals.
  • Sensibilitzar propietaris i agències. La convivència responsable existeix, i la majoria d'animals viuen sense causar molèsties. 
  • Incentivar el lloguer “pet friendly”. En altres ciutats europees, s'ofereixen beneficis fiscals o assegurances compartides que redueixen la por dels arrendadors.  
  • Incloure el factor animal en les polítiques d'habitatge públic. Ningú hauria d'haver de triar entre la seva mascota i un sostre.

Barcelona presumeix de ser una ciutat avançada en benestar animal: campanyes d'adopció, ordenances municipals, espais de lleure caní… Però aquesta filosofia es dilueix quan el lloguer es converteix en una cursa d'obstacles.

Si volem una ciutat veritablement inclusiva, hem de mirar també aquelles llars on un gos o un gat són família. Perquè el dret a l'habitatge no hauria de dependre del nombre de potes que té qui t'espera en arribar a casa.