El 64% dels catalans són partidaris de limitar l'arribada d'immigrants, una taxa que supera en deu punts la que recollia la mateixa enquesta el 2024 i en deu punts més la del 2023.

Aquest posicionament davant dels estrangers creix a mesura que el debat polític se centra en ells. L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) recorda que aquest rècord del 64% ja s'havia assolit el 1993, quan les infraestructures dels Jocs Olímpics havien atret milers de treballadors de fora i es començaven a posar els fonaments del llarg boom immobiliari que esclataria el 2008.

Les xifres demostren l'eficàcia de les pors que inoculen els enemics del progrés i d'un món obert, sobretot, a les classes populars. Per això és important subratllar els aspectes positius de la immigració.

La taxa d'atur a Barcelona està per sota del 7%. La metodologia del seu càlcul i l'estructura econòmica del país permeten suposar que la ciutat està molt a prop del que podríem considerar ocupació plena.

Això vol dir que, des del punt de vista econòmic, aquí no sobra ningú. I no cal dir si ho mirem des de la dignitat, la justícia o la coherència. Aquestes són algunes de les raons que expliquen per què la polèmica generada entorn de la posada en marxa del nou procés de regularització d'estrangers està buida.

A Barcelona, segons els càlculs del consistori, unes 24.000 persones reuneixen les condicions per acollir-se a la mesura: el 10% dels estrangers que actualment estan empadronats a la ciutat.

Les dades de l'Ajuntament evidencien --potser sense pretendre-ho-- que les coses no són necessàriament el que semblen. Per exemple, la comunitat pakistanesa no és la més nombrosa de la ciutat; està en cinquè lloc. Déu sap la raó per la qual es van formar aquelles cues davant del seu consolat.

Tampoc són immigrants grans que vinguin a consumir Seguretat Social, ja que la mitjana d'edat d'aquests col·lectius no supera els 37 anys, deu menys que la mitjana dels autòctons. I, per cert, més del 40% d'ells tenen alguna titulació acadèmica o grau superior.

En el que sí que tenen raó els activistes de la xenofòbia és en el seu interès per obtenir la nacionalitat, tot i que cal suposar que no per votar a les eleccions sinó com a resultat d'un procés natural d'arrelament i integració.

El 2024, més de 21.000 persones nascudes a l'estranger que vivien a la ciutat van canviar de nacionalitat, i el 95% d'elles ho van fer per obtenir l'espanyola. La xifra suposa un augment del 13,4% respecte a l'any anterior. Una altra dada que desmenteix l'efecte crida i que és coherent amb l'assimilació paulatina d'aquestes persones a la comunitat d'acollida.

Encara que fins ara el 30% dels nounats eren fills de mares estrangeres, la seva taxa de natalitat va decreixent lentament fins a assolir, potser algun dia, la de les espanyoles: 1,12 fills per dona. La seva incorporació al món del treball i l'anhel d'obtenir confort de vida per a la família treballen a favor d'aquesta contenció. 

Tampoc és probable que els professionals del delicte tinguin gaire interès a sotmetre's als tràmits de control administratiu que comporta un canvi de nacionalitat. I menys encara que ho facin per retornar a les urnes el favor als partits del Govern per donar suport a una regularització que en realitat és una normalització de la realitat del país.

Curiosament, els districtes on es produeixen menys canvis de nacionalitat són els de Sarrià, Sant Gervasi i Les Corts. Allà es concentra la major part dels estrangers europeus que viuen a Barcelona.

Eixample, Sant Martí i Nou Barris, on resideixen argentins, colombians i peruans, és justament l'escenari del gruix de les nacionalitzacions. Sagrada Família i Ciutat Vella són els barris que encapçalen el rànquing.

Els fets evidencien que la ciutat, com el país, viu un procés de fusió (crisol deia la demagògia nacionalista) entre els autòctons i els que no ho són, però els fills dels quals ho seran. El resultat serà una nova realitat on seran visibles trets de totes les procedències.

Això no és substitució ni reemplaçament, sinó una societat diferent que no ha d'infondre por perquè no és ni més ni menys que el que ha passat arreu durant tota la vida.