La decisió del govern català d'establir la gratuïtat a Rodalies durant un mes és una mesura cosmètica de conseqüències mínimes. Qui viatja per necessitat no considera el preu com a factor essencial. Sobretot si, com en aquest cas, no hi ha cap altra possibilitat.

L'usuari del transport públic reclama, en primer lloc, que n'hi hagi (hi ha zones de l'Àrea Metropolitana molt mal servides) i en segon lloc que funcioni amb eficàcia. Per ser eficaç ha de ser suficient en les freqüències i en puntualitat. I ja posats, disposar d'un mínim confort.

A partir d'aquí es pot parlar del preu del bitllet o de l'abonament.

Però ja que s'ha obert el meló de la gratuïtat potser no sigui ociós apuntar-se al debat.

És el transport públic un element imprescindible en l'organització de la vida col·lectiva?

Tot apunta que sí, ara que les ciutats ja són més que extenses, com en el cas de Barcelona i el seu entorn. I, per tant, que la mobilitat sigui gratuïta no és un assumpte banal.

En aquests moments el que paguen els usuaris no supera mai el 40% del cost del servei i, segons el tipus d'abonament, pot reduir-se al 30%.

La Universitat de Karlsruhe va fer fa anys un estudi en què calculava el rendiment de la inversió en ferrocarril comparada amb la destinada a la carretera.

El ferrocarril suposa, en primer lloc, un nombre de morts infinitament menor que les que es produeixen a la carretera. Computar la vida en termes econòmics té quelcom de barbaritat, però també es pot fer. En el capitalisme, tot és quantificable.

Un accident en el transport (sigui en el mitjà que sigui) suposa, a més del cost de vides, una despesa hospitalària, en atenció immediata i després en el procés de recuperació, alhora que repercuteix en els costos de les baixes laborals. Agradi o no, també això té el seu preu.

La contaminació del cotxe és nefasta, mentre que la del tren és moltíssim menor. A Barcelona moren anualment unes 350 persones a causa de la contaminació, amb el motor de combustió com a primer causant.

Fer gratuït el transport públic metropolità contribuiria a millorar la situació en tots aquests fronts.

Un dels motius adduïts per diverses autoritats per no fer gratuït el transport públic barceloní, excepte en episodis excepcionals com l'actual, és la possibilitat real que aquest col·lapsi si augmenta el nombre d'usuaris per sobre del 20%. D'aquí que ni tan sols el dia sense cotxes sigui gratis.

Hi ha altres raons. Les subvencions que en aquests moments s'ofereixen als passatgers, sense arribar a la gratuïtat, es fan en detriment de noves inversions i del manteniment, perquè els diners no són infinits.

L'usuari (el ciutadà en general) ho vol tot alhora; inversió, manteniment i baix cost. I sense que pugin els impostos.

El resultat és una insatisfacció universal amb un servei que, com va reconèixer el ministre en la seva compareixença al Senat, és pèssim.

D'on treure més diners? La resposta no és fàcil però una possibilitat és no invertir en el transport no necessari, és a dir, l'alta velocitat.

Espanya té 3.974 quilòmetres de vies per a l'alta velocitat. França, amb una extensió lleugerament superior a l'espanyola, n'ha construït 2.734 quilòmetres.

Però a Espanya tothom exigeix un AVE fins a la porta de casa. El cas més estrident és el de Cantàbria, amb la demanda feta clam pel seu anterior president, l'histriónic (i populista) Miguel Ángel Revilla.

Aquestes peticions es fan sempre ignorant els estudis de demanda. I la veritat més veritable és que per a una línia Madrid-Santander no hi ha demanda que justifiqui la inversió. Seria ruinosa. Surt gairebé més barat pagar taxis al personal.

Potser la crisi de Rodalies serveixi per obrir el debat sobre com es gasta els diners destinats al transport públic, tenint en compte que la proposta de fer una línia de velocitat alta (fins a 300 quilòmetres per hora) en comptes d'alta velocitat (la construïda a Espanya, que permet arribar als 350) mai no va prosperar. I això que l'alta velocitat suposava una inversió que triplica l'altra.

Amb el que s'ha destinat a les línies de l'AVE s'haurien pogut millorar completament els serveis de rodalies de tot Espanya. I, potser, només potser, fins i tot fer-los gratuïts.