Les tragèdies mai no obeeixen a una única raó sinó a una concatenació de circumstàncies adverses i/o de males praxis. La investigació judicial determinarà les responsabilitats penals, si n'hi hagués, i les civils, encara que dubto que algú assumeixi les polítiques davant tanta incapacitat de govern en la gestió de l'Alta Velocitat i a Adamuz o en la de proximitat a Rodalies.

Ja són massa els anys en què a Rodalies se l'ha associat amb anomalies o avaries. Amb motiu de la desgràcia d'Adamuz i Gelida i l'eclosió en plenitud del caos a Rodalies, s'esclataran les histèries per assignar responsabilitats i s'apel·larà a l'històric per eludir-les. La veritat és que durant anys s'han prioritzat les inversions en l'Alta Velocitat davant de la mobilitat propera o s'ha anteposat la inauguració d'obres i inversions en noves infraestructures davant del manteniment i la seguretat de les ja en servei.

El triomfalisme ferroviari del Govern ha assolit el seu zenit en els anuncis de fa uns dies del president Pedro Sánchez dels abonaments de tren il·limitats a 60 euros o amb les proclames de fa unes setmanes del ministre Óscar Puente que l'Alta Velocitat s'incrementarà fins als 350Km/h. En això estaven.

En paral·lel, els alcaldes i la Generalitat, (PSC), es prodigaven en publicitar que la mobilitat es beneficiaria de bonificacions renovades als usuaris del transport públic. La prioritat ha estat un electoralisme de curt recorregut davant de les necessitats de llarg abast. S'han relegat les obligades i majors inversions per a les millores de les infraestructures, de la conservació eficient i de les garanties de seguretat.

El Govern d'Espanya ho és des de fa vuit anys i des de llavors ha comptat amb el suport de Junts, ERC i els comuns, que a més formen part de l'executiu nacional. Són els mateixos que des de fa dècades s'han tornat al capdavant de la Generalitat.

El nacionalisme convertit en independentisme ha estat més pendent de reivindicar la competència de Rodalies que no de disposar d'una infraestructura i una gestió competent. El seu relat era i és inequívoc.

El caos esdevé per la titularitat estatal del servei i que si ho gestionés la Generalitat altres trens sí funcionarien. La seva simplificació absurda arriba a la comparació amb el funcionament de Ferrocarrils. S'omet que Rodalies és una infraestructura molt més complexa en els seus traçats o orografia i que els increments demogràfics i de necessitats de mobilitat, el nombre d'usuaris, a més de les mancances ja esmentades, han col·lapsat el seu funcionament.

El “procés” ferroviari comporta la reivindicació de l'extinció sobre rails de l'Estat a Catalunya. El secessionisme ha condicionat els seus suports al Govern d'Espanya a la cessió de Rodalies abans que a una inversió eficaç i a un manteniment adequat que garanteixi el bon funcionament del servei i en seguretat.

El procés de deteriorament de Rodalies és extens en el temps i ampli en les seves raons. Causes externes sobrevingudes com les meteorològiques extremes i altres ja endèmiques com els robatoris de cables de coure, el vandalisme en combois i instal·lacions, sabotatges, etc., que redueixen l'operativitat i eficàcia del sistema.

Però hi ha unes causes capitals o determinants: la manca d'inversió i de sostenibilitat en condicions de la xarxa i en trens, el deficient manteniment, la insuficiència de maquinistes o d'altre personal de servei i els excedents de directius de confiança política.

El que ha passat es veia a venir i havia d'acabar passant i arrossega també la normalitat del servei d'autobusos o en el trànsit privat i en vies crítiques com l'AP7 o les Rondes i els accessos a Barcelona. Una dada: només l'any 2024 hi va haver 475 incidències greus.

Hi ha un procés que cal seguir. La resposta a tant despropòsit no és qui gestiona Rodalies, sinó que el gestor sigui eficaç i amb suficient i encert en el quant i on s'inverteix i es manté.

També és com es subsanen les mancances i dèficits amb la màxima celeritat i en obligar-se a aconseguir que els administradors siguin els més competents professionals essent nul·la la seva politització.

De no seguir aquesta via no s'assolirà el destí final perseguit i Rodalies continuarà sent sinònim de “anomalies i avaries-Renfe” i, com sempre, serà el ciutadà de peu qui en paga les conseqüències.