Revés judicial a l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha tombat el pla urbanístic per al districte de Gràcia que va impulsar el Govern municipal d'Ada Colau el 2022.
La Secció Segona de la Sala Contenciosa-Administrativa ha conclòs que les directrius per augmentar el parc d'habitatge protegit establertes en la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) per als barris de Gràcia són inviables econòmicament per als propietaris, encara més sense incentius.
En una sentència a la qual ha tingut accés Metrópoli, la Sala ha estimat la demanda interposada per l'Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE); la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona; el Col·legi d’Administradors de Finques Barcelona-Lleida; el Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i Província (COAPI) i l'Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya.
Així mateix, la Sala ha condemnat ambdues administracions a pagar a parts iguals les costes del procés, amb un límit màxim de 3.000 euros.
La resolució declara la nul·litat de ple dret, per tant, de l'acord del 25 de febrer de 2022 de la Subcomissió d'Urbanisme de Barcelona, que va atorgar l'aprovació definitiva al pla, encara que encara es pot interposar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
La plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona
Inviabilitat econòmica
Les principals entitats del sector immobiliari català consideraven en la seva demanda que les mesures proposades eren inviables des d'un punt de vista econòmic i financer i imposaven càrregues singulars als propietaris sense la perspectiva d'una indemnització.
Motius que tant l'Ajuntament com la Generalitat van negar.
Tot i que els magistrats asseguren que el consistori té potestat legal per canviar els seus plans urbanístics i que els objectius ambientals i socials del pla estaven ben justificats a la memòria, l'article 9.2 és on es genera la controvèrsia.
Divisió d'habitatges de 160 m2
El TSJC recull un informe pericial que conclou que la proposta de dividir els habitatges de més de 160 metres quadrats en parts iguals, una d'habitatge lliure i l'altra protegit, no compleix amb el principi de viabilitat econòmica.
“Ha costat trobar un nombre suficient de testimonis que complissin amb la condició de superfície superior a 160 m2 i que no fossin dúplex, perquè en una subdivisió d'habitatges, s'ha de garantir l'accessibilitat a les noves entitats, i una tipologia dúplex no permet aquesta forma de divisió”, assegura l'informe.
Així mateix, confirma que hi ha pocs casos en què aquesta mesura podria aplicar-se, una investigació que els pèrits troben a faltar en la documentació de la MPGM.
Institut de la Vila de Gràcia
De local a VPO
El mateix passa amb el precepte que obliga que els canvis d'ús de locals comercials a habitatge de protecció oficial, ja que no només suposa pèrdues de rendiment importants, sinó que "hi ha pocs locals on es pugui aplicar", ja que molts no compleixen amb les condicions d'habitabilitat exigides.
L'informe és contundent: “S'estan proposant mesures que podrien fer augmentar el nombre d'habitatges en el teixit ja construït, però no s'està donant cap incentiu econòmic al respecte”.
A més, assegura l'informe pericial, són mesures que posen la càrrega de fer habitatge social exclusivament sobre el promotor privat, quan és una obligació que ha de ser compartida amb l'administració pública.
Plaça del Sol del barri de Gràcia / AJUNTAMENT DE BARCELONA
Sector immobiliari
Les entitats demandants han celebrat la sentència del TSJC i han destacat que la resolució posa de manifest una qüestió essencial per al futur de les polítiques urbanístiques i d'habitatge a Barcelona.
“Les mesures que persegueixen objectius legítims, com l'increment de l'habitatge assequible o la recuperació de l'ús residencial, han de ser jurídicament sòlides, econòmicament viables i concebudes des del diàleg amb els agents que han de fer possible la seva execució”, han afirmat en un comunicat.
"Quan les càrregues urbanístiques es projecten sense una anàlisi adequada de la seva viabilitat, el risc és generar l'efecte contrari al perseguit, la qual cosa implica frenar l'activitat, dificultar la rehabilitació, reduir la inversió i retardar la recuperació d'habitatges", han afegit.